|
Tauler Verd 
La captura del CO2. Falses solucions per al canvi climàtic?
El Govern fixa dos enclavaments subterranis a Castelló i Alacant per tal d’injectar CO2 (LEVANTE 09/02/2008)
Maria Gasque Garcia. 2n BCA. 16-Març-2007
El Ministeri d’ Indústria ha registrat deu possibles emplaçaments en les següents províncies espanyoles: Palència, Madrid, Astúries, Cantàbria, Bilbao, Saragossa, Tarragona, entre Terol i Castelló; entre Albacete i Ciutat Real; i entre Alacant i Múrcia; per tal de facilitar la captura i l’emmagatzemament del diòxid de carboni amb l’objectiu de coadjuvar en l’acompliment del Protocol de Kyoto.
Tècniques de captura del CO2 : Aquesta és una tècnica ja utilitzada per les petrolieres des de fa 30 anys.
El cost d’aquesta es troba al voltant de 25 i 115 dòlars la tona neta de CO2 capturada i la construcció d’aquesta ronda els 70 milions d’euros, cosa que suposa un seriós obstacle per a la seva aplicació en totes les indústries. No obstant això, s’espera en poc temps una reducció del 50% dels costos.
 
Font: El País 16-08-08 Font: Levante 09-02-08
Es pensa que aquesta tècnica d’injecció del CO2 a dipòsits geològics (mostrada en la imatge) té la capacitat de capturar entre el 21 i el 45% de totes les emissions, al voltant de 920.000 Mt, en tot el món fins a l’any 2050.
Aquesta tècnica, situada a prop d’instal·lacions industrials o generadores d’energia (es preveu que continuen funcionant mitjançant l’ús de combustibles fòssils durant decennis), aprofita el moment de la combustió per tal de provocar diverses reaccions químiques que converteixen el CO2 gasós en líquid, la qual cosa facilita el seu transport a través del coeductes que porten l’anhídrid carbònic fins al pou: formació geològica – reserves de petroli que es troben en la fi de la seua fase de producció; les reserves de gas natural; els aqüífers salins; les capes de carboni no explotables- que pot arribar a estar entre 10.000 i 10.000.000 metres de profunditat.
Per aquest motiu, el IPCC assegura que una fuita en el pou mai acabaria sent una alliberació sobtada i massiva del gas. Al trobar-se a tanta profunditat, els tècnics que en tenen conte, s’adonarien abans que el CO2 sortira a la superfície de la fuita i en prendrien mesures. De manera que es podria evitar la possible catàstrofe, l’inconvenient que presenta aquesta mesura: el fet que el CO2 desplaçara l’O2 present en la zona, i en conseqüència, s’ocasionés la mort de tots els éssers vius que habiten la zona en què troba l’enclavament.
 
Font: El País 16/02/08 Font: Levante 9/02/08
Tot i això, els ecologistes, Greenpeace i el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), no accepten aquesta proposta, la qual consideren una falsa solució. Afirmen que aquesta mesura passa la responsabilitat de combatre el canvi climàtic a les futures generacions i, a més, lleva recursos econòmics per al desenvolupament de les vertaderes solucions: l’estalvi d’energia, l’eficiència energètica i la investigació per tal d’aconseguir fonts d’energia renovables.
Greenpeace dóna suport als països que no han acceptat aquesta escapatòria i recalca a aquells que l’han acceptada que l’objectiu del Protocol de Kyoto és reduir les emissions de CO2, no crear mecanismes per evitar les reduccions d’emissions, les quals si no s’aconsegueixen reduir prompte, faran impossible evitar el canvi climàtic més perillós.
Tots sabem que el canvi climàtic, l’increment de les temperatures cada any que passa, és un mal que afecta la nostra societat, la mateixa que l’ha ocasionat des de la Revolució Industrial (segle XVIII) quan es començà a cremar combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) i es canviaren els usos del sòl, la urbanització substituí grans superfícies vegetals. Les dues activitats han incrementat la concentració CO2 a l’atmosfera. La crema de combustibles fòssils directament, ja que aquests emmagatzemen grans quantitats de carboni; la urbanització indirectament, ja que, en desaparèixer les grans extensions vegetals que fan disminuir la concentració d’anhídrid carbònic a l’atmosfera mitjançant el procés de la fotosíntesi, on aquest és utilitzat per les plantes per tal d’obtindre aliment, les concentracions han augmentat.
L’augment del CO2 a l’atmosfera (60% del total de gasos d’efecte hivernacle -GEI- emesos) resulta perillós perquè aquest és un gas d’efecte hivernacle, transparent a la radiació visible del Sol, però impedeix la sortida de gran part de les radiacions infrarojes, les retorna a la Terra i així s’incrementen la temperatura de l’atmosfera.
El metà (20% dels GEI); l’òxid de dinitrogen (6% dels GEI); el FC.12 i altres holocarburs (14% dels GEI) són també gasos d’efecte hivernacle, sent els dos primers més actius que el CO2, tot i que es troben en un menor percentatge en l’atmosfera.
L’augment dels gasos d’efecte hivernacle pot ser ocasionat pels humans: crema de residus sòlids; grans extensions de regadiu –s’incrementa la fermentació, i en conseqüència el CH4-; increment del ramat boví; la deforestació; els incendis forestals; i principalment la crema de combustibles fòssils; però també té un origen natural: la respiració dels éssers vius - alliberen CO2 -; la fermentació dels bacteris anaerobis – alliberen CH4-; els incendis forestals de causa natural (un llamp); les descàrregues elèctriques durant les tempestes -a partir del nitrogen atmosfèric, es produeixen òxids de nitrogen; i les erupcions volcàniques.
La conseqüència de l’augment d’aquests gasos ha sigut un increment de les temperatures en tota la troposfera (entre 0’3 i 0’6 graus centígrads), la qual cosa ha ocasionat un augment del nivell del mar (entre 10 i 15 cm) en fondre’s els gels. Aquest problema es coneix com a “ Canvi Climàtic” i ha sigut tractat en diversos convenis.
A la Conferència de Rio de Janeiro de 1992 es va apuntar que la causa principal d’aquest era humana, motiu pel qual en 1997, a Japó, s’elabora el Protocol de Kyoto (esmentat en el resum de la notícia) que proposava als països desenvolupats reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera una mitjana d’un 5’2% fins l’any 2012, respecte de les emissions corresponents al 1990, amb l’objectiu d’estabilitzar-ne la concentració a l’atmosfera.
A Espanya, que aleshores emetia un 32’1% de gasos contaminants, se li va dir que havia de reduir, per al 2012, aquesta xifra fins a un 15%. No obstant això, actualment Espanya és un dels països que més contamina i més lluny està de complir l’objectiu del Protocol de Kyoto.
Aquest protocol no entrà en vigor fins al 2005, després que Rússia el ratifiqués, aconseguint així el mínim necessari (55% del total d’emissions) per posar-lo en marxa. A hores d’ara el país que més contamina, EEUU, encara no l’ha ratificat; només firmà en el “Pla d’acció de Bali”, celebrat el passat 2007, un guió d’allò que serà el Kyoto 2.
Els països compromesos a complir el Protocol de Kyoto busquen mesures per tal de reduir les concentracions dels gasos d’efecte hivernacle sense aturar el desenvolupament econòmic, fet que els està resultant complicat.
No obstant això, ja en 1998, abans que el Protocol de Kyoto entrés en vigor, s’aprovaren en Buenos Aires les mesures de flexibilitat, les quals permeten als països desenvolupats comprar-los als països subdesenvolupats els drets d’emissions, mesura que rep el nom de compravenda d’emissions; o bé invertir en els projectes de desenvolupament dels països subdesenvolupats, mesura que rep el nom de mecanismes de desenvolupament net. I, existeix també una tercera mesura, la inclusió d’embornals de carboni mitjançant la reforestació i la biotecnologia, utilitzada per fer un aparell fotosintètic més eficient (les plantes podran captar un major percentatge de CO2).
Sembla que aquestes mesures no són prou per tal que els diferents països puguen complir l’objectiu del Protocol de Kyoto, ja que estudien diverses mesures per tal de reduir el CO2 atmosfèric.
Gran part d’aquestes mesures estan centrades en augmentar l’eficiència energètica (investigació orientada a aconseguir energies renovables; aparells que amb poca energia funcionen...); altres estudien la possibilitat de sintetitzar compostos que continguin carboni a partir del CO2 atmosfèric, o d’emmagatzemar aquest baix de terra (tema tractat en la notícia resumida a dalt), però de moment totes dues mesures es troben en estudi, ja que el consum energètic necessari per dur-les a terme, no compensa el seu ús i, a més, alguns ecologistes (com ja hem dit) estan en contra de la segona mesura (confinar el CO2), ja que, si aparegués una fuita on es troben aquests confinaments, l’anhídrid carbònic desplaçaria l’oxigen, i els éssers vius que habitaren la zona, moririen asfixiats.
Des del meu punt de vista, pense que el confinament del CO2 hauria de ser dut a terme, però amb molta cura per tal que no es produïren efectes negatius i el remei fos pitjor que la malaltia, com es diu col·loquialment. Si es descarta aquesta possibilitat sense haver-se estudiat amb detall seria un error, perquè de segur que hi ha zones on la pràctica d’aquesta mesura no serà un perill per als éssers vius, i es podran emmagatzemar grans quantitats de CO2, cosa que resultaria molt favorable per tal de disminuir les concentracions, i en conseqüència les temperatures, cosa que al seu torn faria disminuir els terribles efectes del canvi climàtic.
BIBLIOGRAFIA
http://www.ambientum.com/revista/2008/marzo/cambio_climatico.asp
Levante 9-02-08 “ El Gobierno fija dos enclaves subterráneos en Castelló y Alicante para inyectar CO2” J.Sierra
|
|
|
