|
Tauler Verd 
LA CIMERA DE BALI
Ingrid Nebot, 2n BCA. 14/03/08
La Cimera de Bali suposa un pas més en la lluita mundial i internacional envers el canvi climàtic. Tot i que els resultats hagueren pogut ser més positius, el fet a destacar d’aquesta reunió ha sigut l’acceptació per part d’Estats Units de reduir les seues emissions de gasos d’efecte hivernacle, i, en realitat, el fet que la superpotència que més contamina haja donat el primer pas cap a la lluita contra el canvi climàtic i l’escalfament global de la terra.
A la reunió del IPCC a València, el passat mes de novembre, es va fer una síntesi dels informes que havien de servir a Bali per a començar a crear un nou Protocol de Kyoto. Després, del 3 al 15 de desembre de 2007 es va estar debatent en aquesta ciutat d’Indonèsia els punts clau del nou acord que haurà d’aprovar-se en 2009.
Però el temps vola, i la realitat és que hem “perdut” dos anys meravellosos i de molt de valor per a fer front al canvi climàtic (com a conseqüència del fet que no s’han fixat unes xifres concretes de reducció en la Fulla de Ruta de Bali). Tot i això, més val tard que mai, i, sobretot, més val tots a una que cadascun pel seu camí; la lluita contra el canvi climàtic ha de ser global (com ho és el mateix escalfament), i, almenys, aquest objectiu sí ha sigut assolit, encara que no fàcilment, a Bali. Ara només queda esperar que l’acord de Kyoto II a Copenhague (2009) ens permeta passar realment a l’acció amb el vistiplau d’Estats Units, perquè la imminència de deixar de contaminar és cada dia més evident i més necessària.
- Cimera de Bali; 3-15 de desembre de 2007.
En desembre de 1997, la Cimera del Clima va fixar el Protocol de Kyoto. El text, pioner en la lluita contra el canvi climàtic, obligava a 36 països desenvolupats a reduir les seues emissions de gasos d’efecte hivernacle un 5.2% en 2012 respecte a 1990. Va ser un primer pas al que només falta per unir-se Estats Units i que no afectava als països en desenvolupament.
A Bali, més de 100.000 delegats de 190 països van començar el procés per renovar el Protocol i crear un altre tractat molt més ambiciós. L’escalfament global s’està accelerant, i s’ha d’estabilitzar les emissions abans d’una dècada per tal d’evitar interferències perilloses en el clima. De Bali ha eixit la ruta per a construir el Kyoto II (els seus punts clau), que haurà d’estar tancat en la Cimera de Copenaghe el 2009. L’objectiu és que el 1 de gener de 2013 entre en vigor un Kyoto II que s’haurà de complir fins a 2020. Aquestes cimeres van començar amb un caire científic i ecologista, però ara tenen un component econòmic i geopolític; el nivell de reducció d’emissions que recomanen els experts obligaria, tal i com ha esmentat la ONU, a una “tercera revolució industrial”: reduir dràsticament l’ús de combustibles fòssils, que són la base de l’economia, no serà fàcil ni gratis, però sí molt i molt necessari.
Per tal d’entendre com va desenvolupar-se la negociació entre els països que ha acabat culminant amb els acords de Bali, s’esmenten a continuació les dades més rellevants dels darrers quatre dies de la Cimera del Clima de Bali (12, 13, 14 i 15 de desembre de 2007). A més a més, es resumeixen molt breument un seguit de notícies que el diari “El País” va publicar dins l’apartat de “Els fronts contra el canvi climàtic” i altres relacionades amb aquest.
Els fets més destacables d’aquest desè dia de la Cimera de Bali van ser:
- Costa Rica, Nova Zelanda i Noruega van anunciar que en uns anys el balanç de les seues emissions serà zero.
- Alemanya (el primer ministre, Sigmar Gabriel) proposà una reducció d’emissions per als països desenvolupats del 40% en 2020 respecte al nivell de 1990.
- La ministra de Medi Ambient espanyola, Cristina Narbona, també va mencionar el rang de reducció de les emissions de què parla l’esborrany de l’acord (entre un 25% i un 40% en 2020 i més de la meitat en 2050).
- Estats Units va insistir en què no acceptaria la xifra proposada, ni cap altra, i la negociació seguia encallada en aquest punt, el més important.
- Ban Ki-moon va declarar: Si eixim d’ací sense un “fita” haurem fallat a la gent d’aquest planeta.
- Kevin Rudd, el primer ministre australià, va entregar la ratificació del Protocol de Kyoto.
Durant l’onzè dia de la Cimera de Bali, la delegació dels Estats Units va haver d’enfrontar-se a les Nacions Unides, la Unió Europea, a Al Gore, els demòcrates, l’alcalde de Nova York (Michael Bloomberg), els ecologistes i científics que, de manera coordinada, van criticar la seua actitud de bloqueig i la seua negativa a que aquesta Cimera de Bali incloga xifres de reducció d’emissions (entre el 25% i el 40% en 2020).
Estats Units tenia com a partidaris de la seua posició a Japó i Canadà, però cap dels dos va defensar-lo davant els 190 països que a Bali van manifestar oposició envers l’actitud de la major potència mundial.
De Bali havia de sortir un acord per a renovar el Protocol de Kyoto, objectiu gens menyspreable, però aquesta Cimera també passarà a recordar-se com al moment en què la comunitat internacional va rebel·lar-se contra el més poderós de tots ells.
Davant la negativa d’Estats Units a fixar xifres de reducció de les emissions, va optar-se per dues estratègies paral·leles. D’una banda, la comunitat internacional va oferir una “treva” al país modificant l’esborrany dels acords. El text va passar a incloure les xifres en el preàmbul (no en la part dispositiva) i va redactar-se de forma clara que Estats Units no estava d’acord, però que la resta de països sí. Teòricament, el pla podia fer canviar la negativa d’Estats Units, que oficialment s’oposava a tindre objectius vinculants dins el marc de Nacions Unides. La intenció de la complicada redacció era mantenir els objectius d’emissions per als països rics i que aquest fet no fora legalment obligatori per a Estats Units. En el darrer esborrany, que es coneixia des del dia anterior (12 de desembre), s’afirmava que el 25-40% era un interval indicatiu que havien pactat els països del Protocol de Kyoto (entre els quals no estava Estats Units) i obligava a les nacions en desenvolupament a presentar cada any “accions mesurables” per a mitigar el canvi climàtic.
Aquesta primera estratègia fou derogada per Estats Units, que va anunciar una nova negativa, i la tensió a Europa va augmentar. El ministre alemany de Medi Ambient, Sigmar Gabriel, va anunciar (iniciant així la que s’ha considerat la segona estratègia) que sense un acord ambiciós a Bali, la UE no acudiria a la cimera paral·lela que organitza Estats Units. El “Fòrum de Hawai”, una aposta del govern de Bush, és una unió dels països més potents a nivell econòmic (i per tant, els més contaminants) que proposa reduccions voluntàries de les emissions de CO2. Amb aquest fòrum paral·lel, Estats Units vol aconseguir matisar el lideratge de Nacions Unides i la Unió Europea i construir una lluita paral·lela contra el canvi climàtic, encara que aquest fet implique el fracàs de la Cimera del Clima de la ONU. Al fòrum hi ha convidats 15 països responsables del 80% de les emissions de CO2. Però el que més irritava a la UE era que va ser el dia anterior quan Washington va anunciar la convocatòria de la segona reunió d’aquest fòrum, i l‘assesor per al clima de la Casa Blanca va confirmar-ho el dia 13 a Bali.
Sense la Unió Europea, aquest Fòrum de Hawai no tenia cap sentit, i per tant aquesta amenaça d’Europa cap a Estats Units suposava un punt a favor del continent cap a la superpotència, però representava també un colp a les relacions entre ambdós.
Encara que no li tocava cap càrrec, Alemanya (junt amb Portugal, que ostenta la presidència rotatòria de la Unió Europea) va prendre la direcció de la postura de la Unió Europea, i els ecologistes (com ara Greenpeace) van celebrar l’actitud del país. A més, al pols contra Bush va sumar-se l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, que va defensar a Bali més impostos per tal de lluitar contra el canvi climàtic, destacant que cada volta més estats i ciutats de Nordamèrica han assumit compromisos amb Kyoto. A més a més (i sobretot), Al Gore, que tot just havia arribat d’Oslo on va rebre el Premi Nobel, va denunciar la immoralitat per part d’Estats Units per no combatre el canvi climàtic, i va demanar “una relació amb el sistema ecològic radicalment nova”. Després d’exposar les evidències del problema mitjançant informes científics, va afirmar que “afrontem un moment únic”, destacant que parlava com a persona, com a pare i com a avi; com a una persona que no té actualment cap càrrec. Al Gore va assenyalar també que el seu país estava obstruint la negociació de Bali, convertint-se en el “forat negre” o “l’elefant” de la Cimera, i, dirigint-se als altres països, va dir que la millor solució al conflicte era “deixar un lloc en blanc al lloc on haurien d’anar els objectius d’emissions que ja es completarà”, fent al·lusió a què, amb un canvi de govern, d’ací a dos anys (quan s’haurà de firmar el nou acord que substituirà al Protocol de Kyoto) Estats Units haurà millorat respecte a la seua actitud davant el canvi climàtic.
L’exvicepresident dels Estats Units intentava, d’aquesta manera, salvar la negociació, acceptant l’omissió de les xifres de reducció d’emissions, que es compensaven amb avanços molt importants en deforestació i adaptació i transferència de tecnologia neta als països pobres, i proposant el pacte de les xifres abans de la Cimera de Copenhague que s’haurà de celebrar al 2009.
Així, sintetitzant, la posició d’Al Gore d’eludir a Estats Units i pactar un text sense xifres pareixia, l’onzè dia de la Cimera de Bali, la més probable.
*Cal destacar que, pel que respecta l’actuació d’Espanya, la Ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, no va ser especialment cautelosa en les seues declaracions. La postura de la Unió Europea pareixia clara: no anirem al Fòrum de Hawai si ací a Bali no hi ha compromisos clars respecte a la reducció d’emissions.. Però Narbona, que va assabentar-se d’aquestes declaracions a través de Greenpeace mentre es trobava al seu hotel informant a les ONG i la premsa espanyola, va afirmar que era un moviment tàctic. Aquesta afirmació va servir-li al corresponsal de la BBC a Bali per a ressaltar en la seua informació sobre la cimera que Narbona matisava l’amenaça que havia proclamat el ministre alemany. No era la primera volta que Narbona airejava les estratègies negociadores de la Unió Europea; a la seua arribada a Bali, quan van preguntar-li si es mantindrien les xifres en el pacte final, ella va donar a entendre que no, afirmant que en aquestes cimeres els acords solen ser de mínims i que Estats Units no estava madur per a assumir compromisos tan grans. Tota aquesta informació és certa, però és il·lògic donar-la a conéixer a l’opinió pública davant una negociació internacional tan important.
La prioritat, davant l’actitud del dia anterior d’Estats Units, era arribar a un acord. Després de dues setmanes de conflicte entre Europa i Estats Units respecte de si la “Ruta de Bali” (el document que recolliria les conclusions de la Cimera) havia d’incloure o no xifres concretes de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, la Cimera del Clima va acordar allargar les discussions un dia més i posposar el pacte. A les 6 de la matinada a Indonèsia (23 hores a Espanya), l’acord més probable era el suficientment rebuscat per tal de satisfer a tots: en principi no hi hauria xifres en la Ruta de Bali per a renovar Kyoto, però si hi hauria una referència en un peu de pàgina a la xifra del Panell Interguvernamental del Canvi Climàtic en la qual es recomana reduir les emissions entre un 25% i un 40% en 2020 respecte a 1990. Aquesta era la posició intermitja entre la de la Unió Europea (que aquestes dades aparegueren en el preàmbul de la Ruta de Bali) i la d’Estats Units (que no hi haguera cap referència al 25%-40% de reducció d’emissions).
Encara que tots afirmaven haver guanyat, la realitat és que la UE va rebaixar les seues exigències en l’últim moment per tal de salvar la Cimera. Ara bé, l’acord encara havia de sotmetre’s el dia següent al ple amb els 190 ministres dels diferents països implicats. Tot i que podia sorgir alguna discrepància, si tots els països més importants hi estaven d’acord, aquest pareixia ser l’acord definitiu. La UE es quedava amb un regust agredolç, però potser aquest fet era conseqüència de les elevades expectatives amb què havia arribat a Bali. Europa va pensar que l’Administració Bush, que afrontava la fi de la seua darrera Cimera del Clima, acceptaria penedir-se’n de la seua actuació per tal d’evitar passar a la història com a l’Administració que va negar-se a combatre el canvi climàtic. Però va equivocar-se, i Estats Units, Canadà i Japó van oposar-se a fixar xifres concretes, perquè, segons ells, “prejutjaven” la negociació.
Tot i el bloqueig de l’acord, ningú podia acceptar que acabara la Cimera de Bali sense cap text, donada la importància que el canvi climàtic va tenir en 2007 (ha marcat l’agenda mundial amb l’informe del IPCC, el premi Nobel...). Per tant, era preferible restar importància a les xifres per tal d’aconseguir més implicació per part d’Estats Units i els seus “aliats” Japó i Canadà. Així doncs, Estats Units va acceptar que ha de
reduir les seues emissions de gasos d’efecte hivernacle de manera semblant a la de la resta de països, i ho plasma per escrit en un document de les Nacions Unides. Estats Units, l’únic país industrialitzat que no va firmar Kyoto, deixava la porta oberta a Kyoto II.
Finalment, el dissabte 15, 40 ministres selectes van arribar, per fi, a un mínim acord després de dues setmanes de disputa a Bali. Al sotmetre el text a ple, es corria el risc que qualsevol “accident” impedira que s’acceptara la “Fulla de Ruta de Bali”, que dissenya el tractat que haurà de substituir el Protocol de Kyoto.
Així, en aquest text els països desenvolupats van acceptar posar “límits quantificats a les emissions i objectius de reducció d’emissions”. Estats Units va assumir aquest acord i, a canvi, la Unió Europea va renunciar a incloure xifres de reducció d’emissions (entre el 25% i el 40% en 2020 respecte a 1999). Només un peu de pàgina fa referència a l’Informe del IPCC amb aquesta recomanació per a què la temperatura no puge més de 2.4 graus, el límit que es considera acceptable.
L’altre punt delicat de la Fulla de Ruta era la referència als països en desenvolupament. Al Protocol de Kyoto, aquests estaven exempts de qualsevol compromís, però a partir d’ara limitaran les seues emissions de forma voluntària i controlada per la ONU a canvi d’ajudes i tecnologia.
Els dos acords poden semblar insuficients, però suposen un canvi històric en la lluita internacional contra el canvi climàtic. El primer atrau a Estats Units, i el segon implica per primera volta a gegants com ara Xina, Índia, Brasil, Indonèsia, Pakistan...
A més a més, si es té en compte les incomptables tensions que va comportar aquesta Cimera de Bali (que van extendre’s fins a aquest darrer dia), els resultats van ser positius. Com va declarar Xina (“La Fulla de Ruta de Bali és el cotxe que ens ha de portar cap a un nou acord. Estats Units ha pujat a aquest cotxe, encara que no estiga en el seient del pilot. Benvinguts”), és molt ja el fet que Estats Units, que ni tan sols ha ratificat el Protocol de Kyoto, obri les portes a Kyoto II, que es pactarà en 2009 a Copenhague i entrarà en vigor en 2013. Queda el més complicat: com assignar a cada país quant podrà contaminar. Com va dir Ban Ki-moon: “Açò no és la fi, només el començament”
- Com afectarà el canvi climàtic a Espanya?
Segons un estudi sobre la repercussió del canvi climàtic al nostre país, Espanya sofrirà conseqüències variades, que poden sintetitzar-se en una; Espanya “s’africantitzarà”:
- Increment desmesurat de la temperatura a l’estiu (ones de calor).
- Mediterranització de la costa nord.
- Pèrdua de biodiversitat: Les espècies animals i vegetals es veuran molt afectades pel canvi climàtic, i augmentarà el perill d’extinció. Potser desapareixeran més de la meitat de les espècies vegetals, i, per exemple, en el cas dels rèptils i els amfibis, poden arribar a veure’s afectades un 97% d’espècies diferents.
- Escassetat d’aigua: Mitjançant diferents simulacions respecte a l’impacte del canvi climàtic en els recursos hídrics d’Espanya al llarg del segle XXI, es pot concloure que disminuïrà la quantitat d’aigua disponible (especialment en les conques de la meitat sud peninsular). En les latituds altes del país, l’aigua dels rius i els llacs tendirà a eixir del seu curs natural. A més de l’impacte del canvi climàtic, els recursos hídrics es veuran afectats per altres factors, com ara l’augment de la demanda urbana, agrícola i hidroelèctrica. Per tant, les possibles solucions que recomanen els experts són l’administració pública de l’aigua, la conscienciació de la societat per tal d’aconseguir-ne un ús adequat, i el desenvolupament de noves tecnologies que en faciliten l’estalvi.
- Retrocés de les línies de costa. Al 2050 el nivell del mar pujarà uns 15 centímetres, i aquest fet originarà un impacte molt negatiu sobre l’economia espanyola, basada, en gran part, en el turisme. El retrocés de les platges assolirà valors alts (fins a 15 metres) a les Canàries, Huelva i Cadis, molt extrems a Costa Brava, Illes Balears i al sud de Canàries (on els retrocessos assoliran els 70 metres)
- Augment de les inundacions: Per a 2050 es preveu un augment molt probable de la cota d’inundació en tota Espanya, especialment en la costa gallega i el nord de Canàries (amb valors fins a 35 centímetres), però també en la costa mediterrània (20 centímetres). Per tant, el risc d’inundacions augmentarà, i també els danys severs a les platges com a conseqüència dels canvis en la direcció i l’altura de l’onatge.
- Desertització: A causa de l’acció de l’home, bona part del territori espanyol està amenaçada per processos de desertificació. Tots els estudis assenyalen que Espanya és el país més àrid de tota Europa, amb una tercera part (31’5%) afectat per la desertificació, els components fonamentals de la qual són l’erosió i la salinització del sòl. Així doncs, el canvi climàtic empitjoraria aquests problemes, ja actualment en estat bastant crític.
- Aparició de noves malalties relacionades amb la contaminació atmosfèrica i els climes subtropicals.
3. SITUACIÓ DELS DIFERENTS PAÏSOS RESPECTE AL CANVI CLIMÀTIC
Tal i com es va destacar a la Cimera de Bali, la Unió Europea haurà reduït en 2012 més del 8% de les seues emissions de CO2 respecte als nivells de 1990. Per tant, aquest fet significa que a Europa estem complint, de manera global, amb el Protocol de Kyoto.
La Unió Europea es troba actualment al 7’4% de reducció, i s’espera que puga arribar fins a un 11’4%. Per tant, Europa està defensant objectius molt ambiciosos de lluita contra el canvi climàtic. Es vol aconseguir que els països desenvolupats assoleixen un 30% de reducció de les seues emissions en 2020, però si a Europa ens quedem sols pel que fa a les nostres ambicions, aquest objectiu es reduiria a un 20%.
Així, la Unió Europea esta obtenint un resultat positiu de manera conjunta respecte a les reduccions proposades pel Protocol de Kyoto, però, no obstant això, açò no vol dir que cadascun dels 27 països que integren el nostre continent vagen a ser capaços de complir els seus “deures”.
Àfrica és el continent que menys contribueix a l’efecte hivernacle i, per tant, el que és menys responsable del canvi climàtic. Malauradament, tot i ser el continent que menys ha contribuït a l’escalfament del planeta, és el que més va a sofrir-lo.
D’una banda, els nivells del mar (segons dades del Panell Interguvernamental) creixeran en l’Índic, però és molt més preocupant la situació dels països de l’Atlàntic: Senegal, Gàmbia, Costa d’Ivori o Nigèria, en les costes dels quals viu gran part de la població, que passaran a convertir-se en refugiats mediambientals. Així, els pescadors de Ngomeni, un poble a cent quilòmetres al nord de Mombasa, Kènia, han reconstruït les seues cases dues voltes en un any, perquè els nivells del mar segueixen pujant. Construeixen dics amb residus i fems, ja que no disposen de res millor.
Per un altre costat, s’esperen sequeres més fortes respecte a les del passat al continent africà. Aquesta situació afectarà a milions d’agricultors, la supervivència dels quals depén directament de les pluges. Al llac Txad, els pesadors s’han passat a l’agricultura com a conseqüència de la dessecació d’aquest, i els camperols de Sudàfrica, Lesoto, Suazilàndia o Zimbawe porten tres sequies en una dècada (quan abans la relació era d’una sequera per dècada).
A més a més, el canvi climàtic comportarà més desastres naturals, com ara inundacions i ciclons, que ja són molt palesos. Per exemple, Madagascar va sofrir en 2007 sis ciclons.
En referència a la flora i la fauna africanes, cal destacar que el corrent marí de Benguela (en la zona de l’Atlàntic de Sudàfrica, Namíbia i Angola) està canviant. Aquest corrent, molt fred i plagat de nutrients, era un paradís per a les espècies marines, però ara, per exemple, les sardines estan dirigint-se cap a l´Índic, i es desconeixen les conseqüències que aquest fet tindrà per a la supervivència de pardals marins únics, o pingüins i foques. Per tant, la indústria pesquera de la zona es veurà afectada (l’espanyola inclosa).
Els animals hauran de competir també per una aigua escassa, i el paisatge repercutirà en una de les poques esperances d’Àfrica: el turisme.
En bona part del territori africà, el menjar arriba en forma d’ajuda humanitària, i els pastors nòmades no tenen amb què alimentar els seus ramats. No es pot saber amb exactitud fins a quin punt el canvi climàtic és el principal culpable de la situació d’Àfrica. Ara bé, a causa del subdesenvolupament que sofreixen la gran majoria dels seus països, els riscos naturals derivats de l’escalfament del planeta tenen una repercussió molt més greu (relacionada, també, amb la falta de recursos econòmics per fer-hi front). En aquests països pobres no hi ha opció de canviar d’activitat econòmica, i una altra amenaça que suposa per a les persones africanes l’augment de les temperatures és l’increment del nombre de malalties infeccioses. Per exemple, augmentaran els casos de malària, ja que el mosquit que la transmet podrà sobreviure a major altura o durant més temps. L’escassetat d’aigua potable per la mancança de pluja o per les inundacions farà augmentar els casos de còlera, disenteria o diarrees (la primera causa de mortalitat infantil en la regió). A més, la competència pels recursos escassos i imprescindibles (com, per exemple, l’aigua) farà que hi hagen més conflictes entre nòmades i agricultors.
L’estat de Texas, amb 23 milions de persones, emet més CO2 que els 720 milions de residents en l’Àfrica subsahariana. Tot i això, Xina o Índia han rebut més ajudes que Àfrica per a lluitar contra els efectes del canvi climàtic.
Sintetitzant, Àfrica es vorà afectada molt greument pel canvi climàtic, i serà el continent on les conseqüències d’aquest seran més fortes, però el més preocupant d’aquest aspecte no és ja (com en la resta de països) la pèrdua de biodiversitat, o la degradació del paisatge, sinó el terrorífic nombre de vides humanes que es pedran en països que no disposen de prou recursos econòmics per fer front als riscos naturals derivats de l’escalfament del planeta.
- Orient Pròxim. (Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Irak, Iran...)
Els països productors de petroli (fonamentalment situats a l’Orient Pròxim) es mostren escèptics (desconfiats, insegurs) davant el canvi climàtic. Tot i que comparteixen la preocupació mediambiental de la resta del planeta i han realitzat aportacions econòmiques per tal d’iniciar un estudi sobre el medi ambient, l’energia i el canvi climàtic, aporten el 40% del cru mundial, i tenen por de ser la “víctima” a nivell econòmic del canvi climàtic.
L’avanç dels biocombustibles i la possibilitat que un dia arriben a marginar els combustibles fòssils els privaria de la seua major font d’ingressos, i els convertiria en importadors. Així, aquests països estan preocupats (i també atemorits) pel fet que les noves taxes mediambientals o programes per a limitar l’efecte hivernacle puguen suposar un augment final del preu final dels hidrocarburs i afecten a la seua demanda. Evidentment, no els agraden les polítiques que discriminen al petroli o als combustibles fòssils en general.
Els productors de petroli sovint se senten assenyalats com a responsables en el debat sobre el canvi climàtic. Per aquest motiu, des de l’ONU es tracta de tranquil·litzar-los i aconseguir que s’afegeixen a la lluita per fer minvar l’escalfament del planeta. Segons la Convenció per al Canvi Climàtic de la ONU, l’acció internacional contra el canvi climàtic és una guerra contra les emissions, no contra el petroli. A més, les majors emissions no procedeixen dels països productors de petroli, sinó dels països consumidors d’aquest.
Per tant, tant l’ONU com els països d’Orient Pròxim defensen que ells no contribueixen al canvi climàtic, i, en molts sentits, tenen raó. Ja va quedar clar en Kyoto que els països que més gasos d’efecte hivernacle emeten a l’atmosfera són els majors consumidors d’energia, no els productors. Les emissions d’Estats Units, el major consumidor del món, són quasi 14 voltes majors que les d’Aràbia Saudita, el principal productor.
El major problema a Orient Pròxim és la falta d’una consciència (per part de la població i de les autoritats) respecte al canvi climàtic. Les societats civils són encara prou dèbils, i quasi no hi ha cap grup de pressió mediambiental.
Espanya és el país europeu que més s’allunya del compliment del Protocol de Kyoto; s’estima que en 2010 haurem excedit un 14’2% les emissions contaminants permeses.
Cal destacar, tot i això, que en les dades espanyoles no s’ha tingut en compte el pla de mesures urgents que va adoptar el Govern l’estiu passat, ni tampoc el pla nacional d’assignacions 2008-2012, que va entrar en vigor aquest gener i que millorà els resultats. A més a més, s’ha de tenir en compte que l’economia espanyola ha crescut molt, i que en emissions per persona Espanya figura entre els països menys contaminants de la U.E.
No obstant això, Espanya seria un dels països penalitzats si des de la Unió Europea es decidira obrir procediments d’infracció contra els països que en 2012 incompleixen els objectius, ja que, amb els seus 43 milions d’habitants, emet tants gasos d’efecte hivernacle com sis països junts (144 milions de persones; Argentina, Xile, Colòmbia, Equador, Perú i Uruguai)
Holanda és un país amb grans zones costeres (tot l’oest, sud-oest i nord-oest del territori), i posseeix un delta de grans dimensions. Així, el risc que el canvi climàtic suposa per a Holanda es basa en les possibles crescudes (inundacions) dels grans rius que travessen el seu delta (el més destacat dels quals és el Rin). Si el desgel polar es consolida i hi ha més pluges, es farà necessari donar més espai als rius, ampliant els seus llits. A més, els estius estan fent-se més suaus, i els estius més calorosos, amb tempestes molt fortes en poc de temps. Tenint en compte que la meitat del territori està submergit i ha sigut dessecat per poder ser habitable, i que hi ha parts en què el sòl s’afona poc a poc, la possible solució d’elevar els dics ja construïts és molt delicada.
Així doncs, Holanda necessita una reubicació de la seua aigua, perquè, a part de les avingudes (inundacions fluvials) també es troba exposada al risc de l’augment del nivell del mar. Les prediccions parlen d’una pujada d’entre 15 i 35 centímetres fins a 2050, de 35 a 85 centímetres a l’any 2100, i de 1 a 2’5 metres a partir de 2300. Encara que (com a conseqüència d’una inundació pasada, al 1953) el “Pla Delta” ha aconseguit guanyar la lluita contra el mar mitjançant dues barreres amb comportes gegants, arran del canvi climàtic podrien produir-se onades de 6 i 7 metres que, trencant els dics, originarien conseqüències terribles.
Austràlia va firmar en 1997 (el seu any de creació) el Protocol de Kyoto, però ha tardat 10 anys a ratificar-lo. Gràcies a un canvi de govern, finalment aquest país va integrar-se totalment l’any passat (2007) al Protocol. Les mesures estan, per tant, en fase d’aplicació, però, tot i això, el primer ministre australià va declarar que estava disposat a reduir les emissions en un 60% abans de 2050 (respecte als nivells de 2000), i establirà un sistema de comerç d’emissions que es posarà en funcionament el 2010.
El fet que Austràlia ratificara el Protocol de Kyoto (per fi) va derivar en un aïllament dels Estats Units, la superpotència contaminant, que, finalment, va haver de cedir en Bali i ratificar el Protocol.
Estats Units és la superpotència mundial a nivell econòmic i, per tant, és també el país que més CO2 emet a l’atmosfera; el que més contribueix al canvi climàtic. Així doncs, com a principal responsable, hauria de ser també el que més es preocupara per fer minvar l’escalfament del planeta. Lluny de ser així, durant la Cimera de Bali, Estats Units es va oposar a fixar una xifra límit respecte a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, encara que va acceptar que, possiblement, en 2009 hi haurà un post-Kyoto, amb obligacions que entraran en vigor en 2013. Aquesta ha sigut la darrera Cimera del Clima de l’Administració de Bush, i la impressió que ha manifestat la Unió Europea és que només vindran temps millors respecte a la posició d’Estats Units envers el canvi climàtic amb una nova cara a la Casa Blanca. Tot i els conflictes generats, la seua incorporació a la Fulla de Ruta de Bali (que es troba caracteritzada molt fortament per l’opinió d’aquest país) és ja una primerenca però bona notícia.
Un 45% de l’augment mundial de les necessitats energètiques que es preveu serà conseqüència del desenvolupament d’Índia i Xina. Així doncs, el 60% de l’augment global de les emissions de CO2 entre 2005 i 2030 provindrà d’aquests dos països. Xina es convertirà en el major emissor en 2015, per damunt d’Estats Units, i en 2010 superarà també a aquest país pel que fa al consum d’energia.
Per tant, els governs de Xina i Índia han de canviar les seues polítiques energètiques i apostar per les energies renovables per tal de frenar les emissions de CO2, que, a causa de la seua elevada taxa de creixement, podrien fer inútils tots els esforços d’Europa per limitar-les.
- Noruega, Costa Rica i Nova Zelanda.
Compensar les emissions d’efecte hivernacle és calcular el consum d’energia, la seua corresponent emissió de CO2, i després comprar drets d’emissió a altres països mitjançant la inversió d’energia neta en països subdesenvolupats per tal que el balanç siga zero. Aquest objectiu s’havia assolit amb motiu de l’organització d’esdeveniments internacionals, però mai s’havia aconseguit en països sencers. Així, el 12 de desembre de 2007 Costa Rica, Nova Zelanda i Noruega van donar un gran salt respecte a la lluita contra el canvi climàtic. Aquests tres països han explicat que en uns anys el balanç de les seues emissions de CO2 serà nul; que totes les seues emissions seran compensades mitjançant la reforestació o la inversió en projectes d’energia neta. Només el Vaticà havia pres una iniciativa semblant.
Ara bé, no és casualitat que aquests tres països “nets” tinguen una baixa població i grans masses forestals. En Bali, els tres han defensat que els països rics compensen als forestals per mantenir els seus boscos, que absorbeixen CO2 de l’atmosfera, i aquesta proposició ha sigut acceptada en la Cimera. El canvi radical és que els rics no compensaran als països tropicals per reforestar, sinó per no talar, per mantenir el bosc i que aquest seguisca creixent.
Costa Rica serà en 2021 un país d’emissions zero; coincidint amb la celebració dels seus 200 anys d’independència, compensaran tota la seua contaminació mitjançant la reforestació. En 10 anys ha augmentat un 20% la seua superfície forestal (600.000 noves hectàrees) i duplicaran aquesta xifra en els pròxims 10 següents. Els propietaris de les zones forestals reben uns 50 dòlars a l’any per cada hectàrea, mesura que ha acabat amb els incendis i la desforestació. En 2007, Costa Rica ha plantat més de cinc milions d’arbres; aquesta dada suposa, en un país de cinc milions d’habitants, un rècord mundial de 1.25 arbres per persona a l’any.
Noruega invertirà a l’any més de 600 milions d’euros en reforestació, i la resta de la seua contaminació serà compensada mitjançant mecanismes de desenvolupament net, les inversions en tecnologia “verda” que els països rics fan en els subdesenvolupats. Aquestes inversions eviten l’emissió de CO2, objectiu que també ha aconseguit Nova Zelanda.
El dia 12 de la Cimera de Bali, Sigmar Gabriel, el representant d’Alemanya, va proposar una reducció d’emissions per als països desenvolupats del 40% en 2020 respecte al nivell de 1990. Amb aquest objectiu, Gabriel va demostrar que la Unió Europea no havia renuciat oficialment a que a Bali es pactara una xifra concreta de reducció d’emissions, i va tensar encara més la negociació amb Estats Units, Canadà i Austràlia, que s’oposaven a fixar xifres límit.
4. BIBLIOGRAFIA:
- Diari “El País”:
- 28 de novembre de 2007: “España es el país europeo que más se aleja del cumplimiento de Kyoto”. // “España tendrá veranos extremos” [Sociedad - La lucha contra el cambio climático]
- 4 de desembre de 2007: “Holanda mira con miedo al río” // “Australia ratifica Kioto con diez años de retraso” [Los frentes del cambio climático (1)].
- 5 de desembre de 2007: “África sufre lo que contaminan otros” [Los frentes del cambio climático (2)].
- 9 de desembre de 2007: “Oriente Próximo teme ser la víctima” [Los frentes del cambio climático (4)].
- 13 de desembre de 2007: “Tres países anuncian en Bali que reducen a cero su impacto en CO2” // “Alemania pide una reducción de emisiones del 40%” [Sociedad].
- 14 de desembre de 2007: “La cumbre de Bali acorrala a Bush” // “El matiz de Narbona” [Sociedad – La lucha contra el cambio climático].
- 15 de desembre de 2007: “Bali ultima un pacto a la baja” // “En busca del Kyoto II” [Sociedad – La lucha contra el calentamiento global].
- 16 de desembre de 2007: “La presión mundial obliga a EEUU a aceptar reducir las emisiones” [Sociedad – La lucha contra el calentamiento global].
Font: http://www.vieiros.com/nova/61098/habera-cambios-reais-polo-ben-do-clima
|
|
|
